Al llarg de tres setmanes de novembre s’han celebrat les tres jornades de direcció d’enguany, que organitza la secretaria de directors de l’AADPC, encapçalada per Martín Curletto. Les jornades van tenir lloc al teatre de la Gleva situat al barri de Sant Gervasi. Els tres directors d’aquesta edició van ser Sílvia Munt, Sergi Belbel i Tamzin Townsend, tres xerrades molt diferents entre elles que han aportat tres models de treball diferents i moltes reflexions útils per als assistents.

SÍLVIA MUNT, DES DE LA MIRADA DE LA DONA CREADORA

La primera sessió celebrada el passat 6 de novembre, va ser protagonitzada per Sílvia Munt, que va iniciar el cicle de jornades amb una exposició molt interessant de coaching per a directors enfocada des del punt de vista de la dona creadora.

Va començar amb una part introductòria sobre la seva carrera artística, amb els seus inicis en la dansa clàssica, passant després pel món de la interpretació, participant en diverses obres de teatre i també al cinema, per finalment, decidir reorientar la seva carrera enfocant-la cap a la direcció.

Va explicar la seva experiència en aquest nou món, desmitificant la voluntat de viure de la creació, ja que considera que “és molt difícil aconseguir guanyar-se la vida exclusivament amb una activitat creativa com pot ser la direcció”. Per això va aconsellar als assistents a “mantenir un peu en zona segura garantint-se uns ingressos mínims amb altres ocupacions que et permetin poder viure de la creació”. Va posar com a exemple una temporada en la que va escriure guions per a televisió que li permetia tenir un coixí per continuar creant.

Munt, considera que en el moment que decideixes iniciar la carrera de direcció, t’hi has de llençar de cap però destaca que “no cal començar per la primera lliga sinó que cal anar fent projectes de base i anar convencent a la gent”. Ella va començar dirigint un curtmetratge i va anar avançant poc a poc, projecte rere projecte.

Sobre l’autoritat en la direcció ella advoca per “dirigir des del convenciment, pensant molt bé què és el que vols". Recomana "tenir mà esquerra quan has de convèncer i mà dreta quan t’has d’imposar”. Destaca que el creador sovint se sent molt sol, en aquest cas, recomana anar al teatre i veure diferents maneres de treballar. Això ajuda a mitigar aquesta solitud que sovint t’acompanya.

Dins del món del cinema i el teatre, la dona representa un escàs 12%. Per això ella reivindica el paper de la dona creadora que lluita per guanyar-se la vida de manera digna en un món on el gènere femení es troba amb més dificultats que en els cas dels homes. Sílvia Munt és una creadora que lidera des del convenciment. La xerrada va tenir un enfocament molt honest i valent que va remoure consciències davant les dificultats de la dona en aquest àmbit laboral.

Tal i com es reivindicava l’altra dia a la Gala dels Premis Butaca, plana la pregunta d’on és la dona en el món de la cultura? Sílvia Munt és un clar exemple de superació, treball i lluita dins d’aquest col·lectiu format majoritàriament per homes.

SERGI BELBEL, UNA EXPLICACIÓ TÈCNICA SOBRE L’ART DE LA DIRECCIÓ

El passat dilluns 13 de novembre vam assistir a la segona Jornada de Direcció d’escena. En aquesta ocasió va ser el torn del director, autor i pedagog, Sergi Belbel, que d’una manera distesa i amena ens va explicar com van ser els seus inicis com a director i dramaturg i amb les seves dots docents ens va deixar algunes idees claus sobre el que és per a ell la direcció i l’art del teatre.

Sergi Belbel considera que alhora de decidir "si vols dedicar-te a la direcció, cal preguntar-te si t’agrada manar. Si la resposta és sí, perfecte. Si no, ho tens més complicat. A vegades només cal ser convincent perquè l’estètica és molt subjectiva. Cal decidir una cosa i que et facin confiança amb la teva idea.” Però també va confessar que ell se sent més còmode manant en la ficció que a la vida real.

Per a ell el càsting és la part més important del procés de creació. “Un bon càsting és el 80% de l’èxit d’un espectacle”, va dir. “Si t’equivoques amb el càsting, el millor que pots fer és canviar d’actor”. Va explicar que es pot treballar des de la tensió o de manera lúdica. Ell és més partidari de la segona opció, tot i que sap que hi ha actors que sense tensió no treuen el millor d’ells. “Es tracta de saber quin tipus d’actor tens al davant i treballar en funció de com sigui millor per tirar endavant els assajos. Un actor que durant l’assaig ho dona tot, és un regal per al director.”

A partir d’aquí es va obrir un torn de preguntes dels assistents que el director va respondre clarament.

Li van preguntar sobre la seva manera de treballar. Va explicar que primer prefereix fer unes lectures prèvies separades del procés d’assaig. Idealment, en funció de la dificultat del text, li agrada fer entre 5 i 10 sessions de lectures sense saber-se el text. Aquest és el moment perfecte per aclarir els dubtes de l’obra i les intencions. Aleshores deixa un mes perquè els actors s’aprenguin el text i se’l faci seu. “L’actor ha d’arribar al primer assaig amb el text après i una proposta d’interpretació” que s’anirà polint segons el seu criteri.

Pel que fa a les crítiques dels seus espectacles, fa temps que no les llegeix. S’ha trobat amb obres que la crítica catalana l’ha destrossat i fora d’aquí ha tingut molt d’èxit. “No es pot fer cas de la crítica perquè ens condicionaria massa i no faríem res”.

A la pregunta de si és amant de les noves tecnologies al teatre, va respondre que no. “El teatre modern és bàsicament l’actor, l’espai buit i el text. On hi hagi un bon actor amb un bon text, no cal ni tecnologia ni res més”.

Sobre el moviment en escena considera que és molt important tenir clar com ha de ser, però saber-ho és del tot intuïtiu. “No puc explicar el perquè, però sé perfectament com ha de ser una escena, si ha de ser estàtica o amb moviment, en quin punt s’han de situar els actors i a quina distància han d’estar.”

Pel que fa a la importància que li dona a la tècnica de l’actor, considera que la tècnica no ha de ser una finalitat perquè aleshores l’emoció s’esfuma. “La tècnica ha de ser un mitjà per trobar l’emoció i que aquesta es mantingui dia rere dia, funció rere funció.” Però també va afegir que qui realment ha de sentir és el públic. “Per molt que l’actor senti molta emoció no serveix de res si aquesta no arriba al públic”.

Sobre la baixada d’assistència al teatre, que molta gent atribueix a tot el conflicte del procés, va voler treure-li importància. “Quan hi ha convulsió política, els professionals hem d’estar al carrer amarant-nos del que passi, perquè quan s’acabi la convulsió, la gent tornarà al teatre. No ens alarmem, és normal. Ha passat sempre, en tots els temps de crisis o guerres. Nodrim-nos de tot el que passi perquè ens donarà temes de treball.”

La xerrada va acabar parlant sobre la perpetuació de l’art. El teatre és un art del present, segueixes l’acció mentre passa, però un cop s’acaba ja ha passat. L’ha definit com un art volàtil. “Qui fa teatre, vol l’èxit immediat i treballem per tenir l’aplaudiment”. El que fa que es perpetuï una obra és la seva escriptura. Per escriure s’ha de tenir clar què i com passarà i aleshores escriure-ho, per tant primer és la teatralitat i després l’escriptura.

Les quatre hores que va durar aquesta jornada van passar molt ràpidament. Es va crear una dinàmica de preguntes i respostes molt amena i fluida on els assistents van poder compartir experiències amb en Sergi Belbel i conèixer com treballa per agafant idees noves per a les seves futures produccions.

TAMZIN TOWNSEND, UNA SESSIÓ PRÀCTICA D’EXERCICIS I JOCS

L’última jornada de direcció va tenir lloc el passat dia 27 de novembre amb Tamzin Townsend com a ponent, una directora d’escena anglesa que va viure a Barcelona durant molts anys i ara resideix a Madrid per qüestions de feina.

Amb una sessió pràctica, ens va explicar com és el seu procés de treball i ens va mostrar com eren els exercicis que feia amb els actors a l’hora de treballar els personatge d’una obra. A partir de la seva experiència amb la direcció d’“Un Déu salvatge” ens explica el seu procés creatiu on el joc i la improvisació són importantíssims. Abans de començar els assajos, Tamzin fa entrevistes personals amb cada actor preguntant-los com veuen el personatge i els hi explica què és el que vol ella. Després queden un dia per fer una primera lectura de l’obra i a partir d’aquí dedica tota una setmana a fer jocs amb els actors sobre els personatges perquè els coneguin a la perfecció. Va detallar exemples d’exercicis com ara el hot site o el joc dels cinc objectes. Aquests jocs estan orientats a treballar de manera distesa el coneixement dels personatges, alhora que amb la diversió es redueix l’estrés dels actors mentre fan pinya i aprenen molt. Un cop acabat el treball dels personatges, comencen a treballar el text. Els assajos són ben normals perquè com que ja estan molt clars els rols de cada personatge i com reacciona cada un, la feina d’assaig és molt senzilla. És un mètode que li funciona i sempre mira de dur-lo a terme. També sol fer una prova d’aptituds dels actors per saber què saben fer i agafa allò que li interessa per a l’obra.

Va ensenyar-los uns quants jocs per fer amb els actor durant els assajos: l’1,2,3; el si i..., el de l’estatus del personatge amb cartes, etc.

Tamzin Townsend, a part de dirigir dona classes a la Universitat Europea d’Arts Escèniques de Madrid i fa de coach a homes de negocis per elaborar un discurs convincent basant-se en el llibre “Impro” de Keith Johnstone. Aquests són els seus plans B per poder viure de la seva professió.

Tamzin va acabar la sessió expressant la seva sorpresa pel fet que Espanya sigui un dels pocs països europeus on el director no cobra cap percentatge d’autoria i els directors assistents van estar-hi totalment d’acord. Un tema a treballar de cara a futures accions de la Secretaria de Directors de l’AADPC.

D’aquesta xerrada, els participants van extreure’n molts jocs pràctics i trucs de treball per utilitzar en els seus processos creatius i d’assaig.